El bosc dels laments
Hi va haver una vegada un bosc d'arbres petits que creixien tots alhora. Havia estat plantats per un ancià llaurador que tenia cura de que tots creixessin rectes i sans. Però aquell lloc era un lloc de forts vents, i els petits arbres preferien evitar les molèsties de l'aire encongint i torçant els seus troncs i branques.
L'ancià, sabent que d'aquella manera no podrien créixer bé, s'esforçava a redreçar, i dedicava hores i hores a lligar els seus fins troncs a les estaques i vares que plantava al costat de cada arbre, amb l'esperança que comprenguessin que feia tot allò pel bé dels seus estimats arbres.
Però aquells arbres capritxosos no tenien ganes d'aguantar el vent. Era igual que el vell els prometés que quan fossin alts i rectes l'aire no els molestaria. Sempre se les arreglaven per doblegar i retorçar, i seguir amagant del vent. Només un d'aquells arbres, un que estava situat just al centre del bosc, s'esforçava per seguir creixent dret, i aguantava amb paciència les entremaliadures de l'empipador vent.
Van passar els anys, i el vell va morir. I des de llavors, els arbres van poder créixer al seu aire, torçant i protegint-se del vent com van voler, sense que ningú els molestés. Tots, excepte aquell arbre del centre del bosc, que va seguir decidit a créixer com ho havia de fer un arbre.
Però a mesura que el bosc creixia, i els arbres es feien més gruixuts i robustos, van començar a sentir cruixits al seu interior. Les seves branques i els seus troncs necessitaven seguir creixent, però els arbres estaven tan recargolats que aquest creixement imparable només els provocava un dolor i sofriment encara major que el que s'havien estalviat evitant el vent. Cada dia i cada nit, en el profund del bosc, podien escoltar-se els sorolls i esclafits dels arbres, com si fossin gemecs i sanglots. I al voltant van començar a conèixer aquell lloc com el bosc dels laments.
I era un lloc amb un encant especial, ja que just al centre, envoltat de milers d'arbres de poca alçada, plens de nusos i torçades, s'alçava un impressionant arbre, llarg i recte com cap. I aquest arbre, l'únic que mai cruixia va seguir creixent i creixent sense haver de preocupar-se del sempre entremaliat vent i les seves amigues les brises.
