L'ARANYA MARIONA
Hi havia una vegada una nena molt alegre que es deia Ariadna i vivia a la ciutat, on s'avorria d'allò més. Un bon dia els seus pares, cansats del soroll i els fums de la ciutat, van decidir anar a viure al camp. En pocs mesos, es van instal·lar en una granja i l'Ariadna s'ho passava pipa: anava a una escola petita on va conèixer altres nens acostumats a viure al camp, i en sortir de classe podien córrer i jugar per tot arreu amb tota la tranquil·litat del món. Un cop a casa, l'Ariadna encara s'entretenia una bona estona amb els ànecs, els conills, la vaca Teresa i la seva gossa Ona. Això de viure al camp, havia estat una gran idea, de seguida s'havia acostumat a aquesta nova vida, els seus pares estaven més tranquils i contents. A més, l'Ariadna s'ho passava la mar de bé jugant amb tots els animals de la granja. Bé, tots...
L'Ariadna era una
nena molt trempada, però hi havia uns animals que no li feien cap gràcia: les
aranyes.
Un matí en
despertar-se, l'Ariadna va anar obrint els ulls a poc a poc i va descobrir
horroritzada que al sostre, a sobre mateix del seu llit, s'havia instal·lat una
aranya prima, rossa i amb les cames llargues.
Va fer un crit i
va aixecar-se d'una revolada. La mare va córrer a la seva habitació per veure
què havia passat, i quan es va trobar amb l'aranya del sostre va fer una gran
rialla:
- Però si només és
una aranya bleda! Ni tan sols es mou.
La mare tenia raó;
l'aranya estava tota tranquil·la prenent el sol des de la seva nova llar.
El dia anterior
havia descobert la cambra de l'Ariadna, que era la més alegre de tota la casa,
amb les parets pintades de blau cel, i una finestra ben gran que deixava entrar
tota la llum del sol al matí. Com que durant el dia, l'Ariadna no parava per
casa, i menys per l'habitació, a l'aranya li havia semblat una bona idea
instal·lar-se en aquell sostre tan tranquil i acollidor.
L'aranya estava
teixint la seva nova llar quan... PATAPAM! Una escombra se li llença a sobre i
se l'endú volant pels aires.
-Ja està –va dir
la mare– Estàs contenta? Pobra aranya, les aranyes són inofensives Ariadna, ara
que vivim al camp, t'hi hauràs d'acostumar.
Aquell dia no hi
havia escola i tota la família van esmorzar de valent, es van preparar uns
quants entrepans i se'n van anar d’excursió per les muntanyes properes a la
granja amb l'Ona.
L'Ariadna es va
passar tot el dia corrent i saltant amb l'Ona amunt i avall per la muntanya i
quan van arribar a casa al vespre estava tan cansada que es va posar al llit de
seguida i es va adormir.
La pobra aranya es
va despertar amb un mal de cap terrible i totalment desorientada. Va fer un cop
d'ull al seu voltant molt espantada: es trobava a la cuina i no hi havia ningú.
Va avançar una mica i va veure que s'havia adormit a l'escombra. Ara començava
a recordar l'ensurt del matí.
Se'n va tornar cap
al seu sostre i va veure el desastre: tota la seva teranyina, l'esforç d'un dia
sencer, havia desaparegut. Es va carregar de paciència i va tornar a començar a
teixir un altre cop. aquest cop es coneixia el terreny. Segur que la teranyina
li quedaria perfecta.
L'endemà al matí
l'Ariadna es va tornar a trobar la seva nova veïna al sostre de l'habitació.
Corrents va anar a dir-li a la seva mare, però havia d'anar a l'escola, ara no
tenien temps per perdre.
Un cop a l'escola,
l'Ariadna va explicar la seva aventura als seus companys de classe i tots se'n
van riure: una nena que viu al camp, no pot tenir por de les aranyes, estan per
tot arreu.
L'Ariadna es va
passar tot el dia ensopida, pensant que en tornar a casa, es trobaria amb
aquella inquilina tan desagradable.
- Si li desfàs la
teranyina, la tornarà a fer –li va dir un dels nens.
- I si després
d'escombrar-la ha tornat al mateix lloc, segur que és perquè li agrada la teva
habitació. Si no la mates, segur que tornarà cada cop que la facis fora –va
afegir la professora.
- Però no la pots
matar! –va fer una de les més petites–. No pots matar un animaló indefens només
perquè a tu no t'agrada.
- Però és que em
fa molta por –va replicar l'Ariadna.
- Doncs haurem de
trobar la manera que deixi de fer-te por.
- No veig com –es
queixava l'Ariadna–, ja sé que és molt petita i que no em vol fer res, però
continua fent-me molta angúnia.
- Potser podries
fer-t'hi amiga –va dir un dels nois–: si li poses un nom i li parles segur que
us acabeu fent amigues. I una amiga no et pot fer por ni angúnia.
- És molt divertit
dormir a la mateixa cambra amb una amiga –va afegir una nena.
L'Ariadna no
estava molt convençuda amb aquesta solució, però per intentar-ho no hi perdia res.
En arribar a casa el primer que va fer va ser comprovar que l'aranya encara era
allà. I tant que sí! havia teixit una teranyina preciosa a la cantonada del
sostre que hi havia sobre el llit, i la llum que entrava per la finestra la
feia brillar.
- Hola aranya, jo
em dic Ariadna i visc aquí –va començar la nena–. Com estàs?
L'aranya estava
immòbil a casa seva, amb tot el tràfec de les obres s'havia cansat moltíssim, i
no havia pogut atrapar res per menjar encara. Més li valia recuperar les
forces.
- Com et dius?
–continuava l'Ariadna–. No et puc dir sempre aranya, has de tenir un nom. Com
que segur que encara no en tens cap, et diré Mariona, sempre m'ha agradat molt
aquest nom.
La Mariona veia com aquella nena entremaliada que havia fet que l'escombressin
li estava parlant. Anava a fer una becaina, però amb l'Ariadna tan pendent del
que feia, no era prudent adormir-se, no fos cas que aquest cop, desapareguessin
per sempre teranyina i aranya.
L'Ariadna se
sentia una mica frustrada perquè l'aranya ni s'immutava.
-Potser el que
necessites és temps, segur que quan ens coneguem una mica més, ens acabem fent
amigues i deixo de patir perquè estiguis al meu sostre.
Va marxar a buscar
el berenar i se'n va anar cap a fora a jugar amb els animals, com feia sempre.
Sopant, la mare es burlava de l'Ariadna:
- Al final no ens
hem desfet d'aquella aranyeta, que ja no et fa por?
- He decidit
donar-li una oportunitat. Sé que no se'm menjarà, però encara em fa una mica
d'angúnia. Provaré a fer-m'hi amiga.
- A veure si ara
la converteixes en la teva mascota, i acabes anant amunt i avall amb l'aranya a
l'espatlla tot el dia! –va riure el pare.
A l'hora d'anar a
dormir, l'Ariadna es va posar al llit, la mare li va fer un petó de bona nit,
va tancar el llum i va sortir de l'habitació. Segur que la Mariona l'espiava
des de dalt.
- Mariona, ets
aquí?
La Mariona feia estona que dormia i l'Ariadna l'acabava de despertar.
- Ja sé que
l'altre dia et vaig fer una mala passada, perdona'm. Suposo que ara no entens
perquè t'estic parlant.
I la nena va
començar a explicar-li tota la història a la Mariona, que amb tan de xivarri,
no es podia tornar a adormir.
Van anar passant
els dies, i l'Ariadna va superar el seu problema amb les aranyes. El primer que
feia cada dia en arribar a casa era anar a saludar la Mariona, i li explicava
tot el que li havia anat passant durant el dia. La Mariona s'havia convertit en
una bona amiga: sempre escoltava molt atentament i no es queixava mai per res.
L'aranya Mariona,
havia triat aquell racó de la casa, perquè era molt tranquil: durant el dia no
hi havia mai ningú i podia prendre el sol sense que ningú la molestés.
Però des de feia uns dies, l'Ariadna no parava d'entrar i sortir a tot hora
fent soroll i observant-la de ben aprop. A les aranyes no els agrada que les
persones hi estiguin tan a prop, i va decidir buscar-se un altre racó més
agradable. Havia sentit a dir que a l'estable només hi havia una vaca i que
gairebé no feia soroll. A més, les vaques sempre estan envoltades de mosques
suculentes, i feia dies que la Mariona no feia un bon àpat.
Decidit, la
Mariona va fer les maletes, i se'n va anar a veure què trobava per l'estable.
Així que va
arribar el dia que l'Ariadna, en tornar de l'escola, va descobrir que la
Mariona havia desaparegut. La va buscar per tota l'habitació però res. La
teranyina encara era allà, però ni rastre de l'aranya. Ara que s'havien fet tan
amigues...
Aquella nit se'n va anar a dormir trista pensant que la Mariona no tornaria a
dormir més amb ella, però al dia següent, ja pràcticament ni se’n recordava.
Encara podia continuar jugant amb tots els animals de la granja.
La Mariona va
trobar el sostre perfecte per viure a l'estable, i el menjar era abundant, així
que va decidir quedar-s'hi a viure per sempre.
L'Ariadna es va
anar fent gran, i ja se sap, vivint al camp, molt sovint es va topar amb alguna
aranya. Però ara ja no xisclava, ni mirava d'aixafar-la. Cada cop que en veia
una somreia i se’n recordava de la Mariona. Què devia estar fent ara?
