Diuen
que fa molt temps els colors van començar a barallar-se. Cada un proclamava que
ell era el més important, el més útil, el favorit.
El verd va dir: "Sens dubte, jo sóc el més important. Sóc el signe de la vida i l'esperança. M'han escollit per l'herba, els arbres, les fulles. Sense mi tots els animals moririen. Mireu al voltant i veureu que estic en la majoria de les coses ".
El blau va interrompre: "Tu només penses en la terra, però considera el cel i el mar. L'aigua és la base de
El groc va deixar anar una rialleta: "Vosaltres sou tan seriosos! Jo porto al món rialles, alegria i calor. El sol és groc, la lluna és groga, les estrelles són grogues. Cada vegada que mireu a un gira-sol, el món sencer comença a somriure. Sense mi no hi hauria alegria.”
A continuació va agafar la paraula el taronja: "Jo sóc el color de la salut i de la força. Puc ser poc freqüent però sóc preciós per a les necessitats internes de la vida humana. Jo duc les vitamines més importants. Penseu en les pastanagues, les carabasses, les taronges, els mangos i papaies. No estic tot el temps donant voltes, però quan pinto el cel a l'alba o al crepuscle, la meva bellesa és tan impressionant que ningú pensa en vosaltres ".
El vermell no podia contenir-se per més temps i va saltar: "jo sóc el color del valor i del perill. Estic disposat a lluitar per una causa. Porto foc a la sang. Sense mi la terra estaria buida com la lluna. Sóc el color de la passió i l'amor, de la rosa vermella, la flor de pasqua i la rosella ".
El porpra envermellí amb tota la seva força. Era molt alt i va parlar amb gran pompa: "Sóc el color de la realització i del poder. Reis, caps d'Estat, bisbes, m'han escollit sempre, perquè és el signe de l'autoritat i de la saviesa. La gent no em qüestiona, m'escolta i m’obeeix ".
L’anyil va parlar molt més tranquil·lament que els altres, però amb la mateixa determinació: "Penseu en mi. Sóc el color del silenci. Rarament us fixareu en mi, però sense mi tots seríeu superficials. Represento el pensament i la reflexió, el crepuscle i les aigües profundes. Em necessiteu per a l'equilibri i el contrast, l'oració i la pau interior.”
Així va ser com els colors van estar presumint, cadascun convençut que ell era el millor. La seva querella es va fer més i més sorollosa. De sobte, va aparèixer una resplendor de llum blanca i brillant. Hi havia llamps que retrunyien amb estrèpit. La pluja va començar a caure a bots i barrals, implacablement. Els colors van començar a arraulir amb por, apropant-se els uns als altres buscant protecció.
La pluja va parlar: "Esteu bojos, colors, lluitant contra vosaltres mateixos, intentant de dominar la resta. ¿No sabeu que Déu us ha fet a tots? Cada un per un objectiu especial, únic, diferent. Ell us va estimar a tots. Ajunteu les vostres mans i veniu amb mi ".
Déu vol estendre a través del món en un gran arc de color, com a record que us estima a tots, que podeu viure junts en pau, com promesa que està amb vosaltres, com a senyal d'esperança per al demà ". I així va ser com Déu va fer servir la pluja per rentar el món. I va posar l’arc de Sant Martí al cel perquè, quan ho veieu, us recordeu que heu de tenir-vos en compte els uns als altres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario