La curiositat de la Griselda
Griselda
sentia sempre tanta curiositat per tot, que no podia controlar-se . Cada vegada
que veia un grupet dels seus companys de col ·legi xiuxiuejant , ella havia de
ficar-se a veure de què parlaven.
Quan
la professora els demanava que investiguessin alguna cosa per al dia següent,
ella apareixia amb fulls i fulls d'informació que havia tret d'enciclopèdies i
d'Internet.
Volia
saber-ho tot. Sempre feia preguntes a la
professora, i li demanava que els ensenyés més coses. Tanta curiositat
molestava una mica als seus companys , de manera que un dia van decidir fer-li
una broma pesada perquè afluixés una mica. Van agafar una capsa de sabates, la
van omplir de pols de guix, la van tapar,
van posar un cartell a la tapa que deia " SECRET . NO TOCAR "
i la van deixar a dalt d'un armari amb la tapa pel costat. La curiositat de la
Griselda no podria resistir-se a aquest misteri.
El
parany estava a punt, però la Griselda no queia en el parany. És que estava
molt preocupada, perquè aquest dia havia de lliurar a la professora la seva
maqueta d’Els Pirineus, i a les seves muntanyes els faltava una cosa important:
la neu a la punta. Havia provat amb cotó i amb pintura blanca, però cap de les
dues coses semblava neu.
Per
accelerar l’entremaliadura, Camila ,la seva companya de pupitre li va dir:
-
Grisel, què és aquesta caixa que està a dalt de l'armari?
La
Griselda va mirar cap on l’indicava la Camila i va veure la caixa amb el
cartell. Instantàniament es va oblidar de tota la resta. Aquesta indicació de
" SECRET . NO TOCAR "era molt fort per a ella . Va preguntar a tots
els nens i les nenes de la classe a veure si sabien què tenia la caixa , i tots
li responien el mateix: "no ho sé, però estaria bé esbrinar-ho, no? "
.
Quan
va sonar el timbre de l'esbarjo , Griselda va esperar que tots els nois sortissin
al pati i es quedés sola a l'aula. Llavors , va acostar una cadira a l’armari,
va pujar a ella , es va estirar tant com va poder , i amb la punta dels dits,
va obrir la caixa.
Una
allau de guix polvoritzat va caure sobre ella . Immediatament , tots els nois
van entrar a la sala pixant-se de riure .
Però
la Griselda era molt orgullosa (a més d'intel·ligent ) . En lloc d' enfadar-se,
plorar, o sortir corrents, va baixar de la cadira molt tranquil·la, sense ni
tan sols treure’s el guix, es va acostar fins la cadira i va tirar sobre la
maqueta tota la pols de guix que tenia al seu cap ia les seves espatlles. Va
mirar als seus companys i, amb un gran somriure, els va dir:
-
Gràcies nois! Era just el que m'estava faltant per acabar la meva maqueta.
Quan
la professora va veure aquesta serralada d’Els Pirineus amb els seus
majestuosos pics nevats, i un majestuós Arc de Sant Martí creuant-la
heroicament, va posar a la Griselda un Molt Bé i la va felicitar. Fins i tot la
directora la va felicitar en veure la maqueta.
La
broma els va sortir al revés als nois, però almenys la Griselda va entendre que
tanta curiositat podia molestar els altres i, des d'aquest dia , va haver
d'aprendre a controlar i a moderar una mica aquestes ganes de voler saber-ho
tot.
