Dimarts dia 17 de setembre (1r a 3r de primària)

Era un dia assolellat de tardor, la primera vegada que Bàrbara es va fixar en que l'avi tenia moltíssimes arrugues, no només a la cara, sinó per tot arreu.

- Avi, hauries posar-te la crema de la mare per a les arrugues.
L'avi va somriure, i un munt d'arrugues van aparèixer a la cara.
- Ho veus? Tens massa arrugues.

- Ja ho sé Bàrbara. És que sóc una mica vell ... Però no vull perdre ni una sola de les meves arrugues. Sota cadascuna guardo el record d'alguna cosa que vaig aprendre.

A Bàrbara se li van obrir els ulls com si hagués descobert un tresor, i així els va mantenir mentre l'avi li ensenyava l'arruga en què guardava el dia que va aprendre que era millor perdonar que guardar rancúnia, o aquella altra que deia que escoltar era millor que parlar, aquesta altra enorme que mostrava que és més important donar que rèbrer o una de molt amagada que deia que no hi havia res millor que passar el temps amb els nens ...

Des d'aquell dia, a la Bàrbara el seu avi li semblava cada dia més guapo, i amb cada arruga que apareixia a la cara, la nena anava corrent per veure quina nova lliçó havia après. Fins que en una d'aquelles xerrades, va ser el seu avi qui va descobrir una petita arruga al coll de la nena:

- I tu? Quina lliçó guardes aquí?

Bàrbara es va quedar pensant un moment. Després va somriure i va dir:
- Que no importa el vellet que arribis a ser avi, perquè .... T'estimo