Dia mundial de la ciència al servei de la pau i el
desenvolupament
EL PLAT DE FUSTA
Pobre
avi! S’havia passat la vida treballant de sol a sol amb les seves mans; la
fatiga mai no havia vençut la voluntat de portar el sou a casa perquè hi hagués
menjar a taula i benestar a la família. Però tanta feina i tan prolongada
s’havia cobrat un dolorós tribut: les mans del vell tremolaven com les fulles
sota el vent de tardor. Tot i els seus esforços, sovint els objectes se li
escapaven de les mans i a vegades es feien miques en caure a terra.
Durant
els àpats, no aconseguia posar-se la cullera a la boca i el contingut
s’escampava sobre les tovalles. Per evitar aquesta molèstia, procurava
acostar-se el plat, i aquest solia acabar trencat en trossos sobre les rajoles
del menjador. I així un dia i un altre.
El
gendre, molt molest pels tremolors de l’avi, va prendre una decisió que va
contrariar tota la família: des d’aquell dia, l’avi menjaria apartat de la
taula familiar i faria servir un plat de fusta; d’aquesta manera, ni tacaria
les tovalles ni trencaria la vaixella.
L’avi
movia suaument el cap amb resignació, i de tant en tant s’eixugava les
llàgrimes que li regalimaven per les seves galtes; era molt dur haver
d’acceptar aquella humiliació.
Van
passar unes quantes setmanes i una tarda, quan el gendre va tornar a casa, va
trobar el seu fill de nou anys embrancat en una misteriosa tasca: el noi
treballava un tros de fusta amb un ganivet de cuina. El pare, ple de
curiositat, li va dir:
- Què
fas, tan seriosament? És un treball manual que t’han fet fer a l’escola?
- No
papa- va respondre el nen.
- Llavors,
de què es tracta? No m’ho pots explicar?
- És
clar que sí, papa. Estic fent un plat de fusta per quan tu siguis vell i les
mans et tremolin.
I
així fou com l’home va aprendre la lliçó, i des de llavors, el vell va
tornar a seure a taula com la resta de
la família.
