Dilluns dia 10 de novembre (4t a 6è de primària)

Dia mundial de la ciència al servei de la pau i el desenvolupament

EL PLAT DE FUSTA

Pobre avi! S’havia passat la vida treballant de sol a sol amb les seves mans; la fatiga mai no havia vençut la voluntat de portar el sou a casa perquè hi hagués menjar a taula i benestar a la família. Però tanta feina i tan prolongada s’havia cobrat un dolorós tribut: les mans del vell tremolaven com les fulles sota el vent de tardor. Tot i els seus esforços, sovint els objectes se li escapaven de les mans i a vegades es feien miques en caure a terra.

Durant els àpats, no aconseguia posar-se la cullera a la boca i el contingut s’escampava sobre les tovalles. Per evitar aquesta molèstia, procurava acostar-se el plat, i aquest solia acabar trencat en trossos sobre les rajoles del menjador. I així un dia i un altre.

El gendre, molt molest pels tremolors de l’avi, va prendre una decisió que va contrariar tota la família: des d’aquell dia, l’avi menjaria apartat de la taula familiar i faria servir un plat de fusta; d’aquesta manera, ni tacaria les tovalles ni trencaria la vaixella.

L’avi movia suaument el cap amb resignació, i de tant en tant s’eixugava les llàgrimes que li regalimaven per les seves galtes; era molt dur haver d’acceptar aquella humiliació.

Van passar unes quantes setmanes i una tarda, quan el gendre va tornar a casa, va trobar el seu fill de nou anys embrancat en una misteriosa tasca: el noi treballava un tros de fusta amb un ganivet de cuina. El pare, ple de curiositat, li va dir:

-   Què fas, tan seriosament? És un treball manual que t’han fet fer a l’escola?

-   No papa- va respondre el nen.

-   Llavors, de què es tracta? No m’ho pots explicar?

-   És clar que sí, papa. Estic fent un plat de fusta per quan tu siguis vell i les mans et tremolin.

I així fou com l’home va aprendre la lliçó, i des de llavors, el vell va tornar  a seure a taula com la resta de la família.