EL PETIT AVET
Hi havia una vegada un avet petitó enmig
d'un bosc que estava molt trist. I plorava perquè no li agradaven les seves
fulles tant punxegudes. I va estar plorant tot el dia. Fins que es va fer de
nit. I abans d'adormir-se, es va dir:
—M'agradaria, m'agradaria tenir les fulles
d'or!
L'endemà al matí, es va despertar el petit
avet i les seves fulles eren grans fulles d'or. Però les fulles eren tant
boniques que va passar per allà un lladre i se les va endur totes. I el petit
avet va tornar a plorar:
— Ja no vull fulles d'or, que se les enduen
totes! Vull fulles de vidre, que són potser encara més boniques!
L'endemà, en despertar-se va exclamar:
—Oh! Que content que estic! Quines fulles
de vidre més boniques!
Però aquell dia va bufar un vent molt fort,
que va tirar totes les fulles de vidre a terra i es van trencar fent un
gran terrabastall.
— Ja no vull fulles de vidre, que es
trenquen totes! Vull fulles ben verdes.
L'endemà, en despertar-se va cridar:
—Oh! Què content que estic! Quines fulles
verdes més boniques!
Però per davant seu va passar un ramat
d'ovelles que va començar a menjar-se les fulles del petit avet. I no en van
deixar ni una.
—Ja no vull ni fulles d'or, ni de vidre, ni
verdes! Jo el que realment vull són les meves agulles!!
I aquella nit es va adormir desitjant més
que mai tornar a tenir les seves fulles d'agulla. I així va ser que,
l'endemà de bon matí, es va despertar i es va adonar que tenia una altra vegada
les seves fulles fortes i punxegudes.
I sense ningú que li robés les fulles, ni les trenqués, ni se les mengés,
es va fer un arbre alt i gros que servia d'aixopluc a tots els animalets del
bosc.
L’avet es va comprometre a no queixar-se mai més i va aprendre a estar orgullós
d’ell mateix.