Dimarts dia 9 de Juny (4t a 6è de primària)

Paraules que surten del cor.

Un capellà, viatjant pel Brasil, anava en un autobús quan va sentir una veu interior que li deia que s’havia d’aixecar i predicar la paraula de Déu allà mateix. El capellà es va posar a parlar amb la veu interior:

– Em trobaran ridícul, no és el lloc adequat per a un sermó.

Però alguna cosa dins seu hi insistia, era necessari que parlés.

– No m’ho demanis, si us plau que sóc molt tímid –va implorar

L’impuls interior persistia.

Aleshores es va recordar de la seva promesa: acceptar tots els designis de Jesucrist. Es va alçar, mort de vergonya, i es va posar a parlar de l’Evangeli. Tothom va escoltar en silenci. Ell mirava cadascú dels viatgers i pocs desviaven la mirada. Va dir tot el que sentia que havia de dir, va acabar el sermó i es va tornar a seure.

A hores d’ara encara no sap quina tasca va portar a terme. Però té la completa seguretat que en va portar una a terme: la d’acomplir amb esforç el que se li demanava.

A la següent parada, un jove baixava, intranquil, i agafava un taxi. Algú necessitava urgentment la seva ajuda. I el sermó del capellà li havia fet adonar.

Un altre home també baixava, buscava una cabina de telèfon i trucava al seu germà, amb el que feia anys que s’havia deixat de parlar.

Una senyora, que també havia sentit la prèdica, deixava una almoina generosa en el barret d’un captaire. “Que bé!” –va pensar aquell pobre– “Aquesta nit soparé calent”.

Molts viatgers de l’autobús es van sentir motivats per aquell sermó... qui sap a quanta gent va ajudar.