Els ratolins de camp sempre menjaven amb presses, per que tenien por que sobtadament arribes un animaló i fossin ells els que passessin a ser menjar d’un de més gran.
Així la vida els transcorria anguniosament. Sense paladar el millor de cada moment.
Malgrat la seva seguretat, els seus amics no paraven de dir-li que era un temerari, que estava boig, que així el que feia era temptar a la sort.
Des de feia molt temps que tots sabien com havien de comportar-se, i ara hi havia algú que feia la seva, que preferia deixar de banda les costums conegudes per aventurar-se a viure una nova vida. Una vida pròpia.
Els ratolins, pensant en el bé del seu intrèpid company, van anar a assessorar-se amb el més vell dels ratolins, que vivia dins un arbre i gairebé es passava la major part del temps sol, per que ningú creia necessària la seva opinió.
- Oh, vell ratolí! Tenim un germà que es comporta d’una forma diferent. Que no fa allò que es el que s’ha de fer. Oi que tu li diràs que ha de tornar al camí pel tots anem?…
I amb un somriure als llavis, el savi ratolí, els va contar que fa molt molt temps enrere, els ratolins vivien tranquil·lament, sense cap tipus d’angoixa. Que gaudien de tot allò que feien i això els feia tenir una vida millor i el més important, que com que vivien el present, es podien adonar amb més facilitat si algun animal se’ls volia menjar.
Els ratolins es van quedar decebuts, per que no era la resposta que ells esperaven. Molts d’ells van marxar enfadats, pensant que havia sigut una pèrdua de temps.
Uns altres en canvi, van començar a pensar, que pot ser estaven equivocats i que podien provar aquesta manera de viure que els atreia molt més que la que vivien.
I així és com un petit ratolí, seguint els seus instints va fer que una altra vida es presentes per a ells i els seus amics.
