La petita granoteta
En un calorós dia d’estiu, dues amigues granotetes saltaven despreocupades pels voltants d’una granja.
Croak- saltava una, croak- saltava l’altra. Fins que sense adonar-se’n van caure dins d’un bidó de llet. Tan gran era el bidó i tan petites les granotetes que per molts esforços que feien no podien sortir.
Nedaven i saltaven i res aconseguien. Els animals de la granja es van adonar de la situació i amb cruel realisme les aconsellaven:
- ” Deixeu de lluitar, no ho aconseguireu! !
- ” Està massa profund, morireu de totes maneres!”
- ” Això només té un final…!”
Una de les granotetes, cansada i desanimada va deixar de nedar i abandonant la lluita va fer cap al fons de tot.
En canvi l’altra, continuava sense parar, amb el cansament de company i amb la certesa de que alguna cosa es podia fer.
El que ningú s’esperava era que de tan moure i remoure la llet, aquesta es va fer espessa com la nata i gairebé sòlida com la mantega. Així la granoteta, fent un últim esforç, d’un salt va aconseguir sortir del bidó.
Tots els animals es van quedar bocabadats.
- ” Gràcies”- va dir la granoteta. ” Amb els vostres ànims heu fet que no hem desanimés, i al final m’he salvat”.
I es que, el que no sabien els animals de la granja, és que la nostra amiga era sorda i en lloc de paraules de derrota ella escoltava encoratjaments a continuar.
