CLIMENT
NINOT DE NEU
Sant Feiràs de la Cogullada de Monstorniu és un petit llogarret envoltat per muntanyes al mig del Pirineus i està tan perdut que fins i tot es descuiden de posar-lo als mapes. Allà, oblidat gairebé de tothom, hi viuen unes trenta famílies amb el seu ajuntament, les seves cases, la seva escola, la seva església, els seus carrers, places, botigues, centres socials, cafès ...
Aquell dia (com sovint sol fer cada 21 de desembre) va arribar l'hivern tot ben abrigat amb les seves galtes vermelles, el nas lluent i una bufanda de fred que de seguida ho va encomanar a tota la gent.
A la tarda van començar a caure suaument les primeres volves de neu
que, a poc a poc, van deixar-ho tot cobert d'una catifa blanca, flonja i neta.
Un altre cop, com cada any, s'havia de tallar el camí d'entrada al poble i Sant
Feiràs tornava a quedar aïllat de la resta de món durant dies o potser mesos.
Els seus habitants ja estaven acostumats i seguien el seu ritme de vida com si
res.
L'endemà, tot i continuar nevant, la mainada sortia riallera de
l'escola. Començaven les vacances de Nadal; tots van córrer cap a la Plaça
Major. Allà feien rodolar pel terra una bola de neu que, de mica en mica, es
feia grossa i més grossa fins arribar a una bona alçada. Després van tornar a
repetir l'operació però aquesta vegada van fer una bola una mica més petita;
entre dos o tres nois la van aixecar i la van col·locar just a sobre de la
primera. Allò era tot un ninot de neu; però faltava alguna cosa.
De seguida va sortir la Maria de Can Quel, se'n va anar cap a
casa seva i va tornar amb una pastanaga d'aquelles tan maques i ... nyecccc!
l'hi van enganxar al mig de la cara. El ninot de neu ja tenia nas; un bon nas.
L'Albert del Mas Joan va fer el mateix però va tornar amb un bon
barret de copa que li havia donat el seu avi i l'hi van encasquetar sobre el
cap.
De mica en mica tots anaven fent el mateix i aportaven noves coses al
ninot de neu; la Mariona de Ca la Cosidora va portar dos botons negres i
lluents que feien d'ulls. En Pau de la Casa Nova va dur una escombra i l'hi van
posar entre els braços. L'Ester de Can Pins va portar una bufanda de mil colors
... Després van agafar en Ramonet de l'Hostal del Senglar, que era el més menut
de la colla, el van aixecar i el noi, amb la punta del dit xic, va dibuixar la
boca; havia quedat una mica torta però tot i així el ninot feia el seu goig.
- Encara falta una cosa! - va cridar la Laura - el nom! I tots
plegats van fer una llista, van votar i en van triar un: Climent. Sí! Sonava
bé!
Al moment la mainada reia, jugava i ballava al seu voltant, tot
fent rotllana, li cantaven:
Climent, ninot de neu,
cara rodona, cara rodona;
Climent, ninot de neu,
cara rodona i blanc de peus.
cara rodona, cara rodona;
Climent, ninot de neu,
cara rodona i blanc de peus.
Cap al tard tots van tornar a casa. S'ho havien passat d'allò més bé.
Durant la nit, els flocs de neu que encara queien van esborrar totes les
petjades; des de la plaça semblava sortir una estranya claror que il·luminava
tot el poble i es reflectia en el blanc de la neu als carrers, les cases, les
teulades, els arbres ...
Així van anar passant els dies i en Climent, el ninot de neu, era
feliç; el seu rostre havia canviat una mica i aquella boca torta del primer
dia, ara era com un somriure que anava de galta a galta. La quitxalla anava
cada tarda al seu voltant i jugaven amb ell com si fos l'amic de tots. Fins i
tot la gent gran sentia una mica de tendresa per aquell ninot, i qui més qui
menys sabia la cantarella.
En Climent, des de la plaça estant, sentia i veia com la gent passava
aquelles Festes de Nadal. A les nits fredes i glaçades de lluna blanca mirava
pels vidres de les finestres i veia com tothom encenia les llars ..., feien
cagar el tió, feien el pessebre, menjaven torrons, cantaven nadales ... I ell,
tan sols mirant-s'ho, ja gaudia.
La nit de Cap d'Any, alguns van sortir a la plaça i van menjar el raïm
tot saltant i ballant al seu costat. Ell, com una estàtua, semblava presidir la
plaça. El consideraven com un personatge més del poble. La mainada no deixava
d'anar-lo a veure cada dia. Sempre duien als llavis la seva cançó:
Climent, ninot de neu,
cara rodona, cara rodona;
Climent, ninot de neu,
cara rodona i blanc de peus.
cara rodona, cara rodona;
Climent, ninot de neu,
cara rodona i blanc de peus.
Però just l'endemà de la nit de Reis, mentre tothom desembolcallava els
regals i obsequis més desitjats, el sol va sortir més fort i radiant que els
dies anteriors. El vent potser també estava desembolcallant els regals dels
Reis i no va piular gens. La temperatura va pujar més que de costum i la neu,
de mica en mica, es va anar fonent.
En Climent, el ninot de neu, també es va anar desfent fins quedar
convertit en una gran bassa d'aigua. I a la tarda, els menuts van anar a
recollir les restes del ninot. Que si el barret de copa una mica brut de fang,
que si la pastanaga, ja estovada i de color fosc, que si l'escombra, que si els
botons, que si la bufanda ... però entre una cosa i l'altra també van trobar un
estrany objecte; era com un cor de vidre glaçat que no es desfeia amb l'escalfor.
La mainada va entendre que allò era el cor d'en Climent, el ninot de neu, i el
van anar a soterrar a la muntanya més alta dels voltants, on sempre està nevat.
Al cap de pocs dies, allà mateix on va ser enterrat el cor, va sortir
una flor: la Flor de Neu. Curiosament, diuen que, des d'aquell Nadal, cada any
quan neva a Sant Feiràs de la Cogollada de Monstorniu apareix per art
d'encanteri un gran ninot de neu al mig de la plaça; tothom ja sap qui és, i li
canten:
Climent, ninot de neu,
cara rodona, cara rodona;
Climent, ninot de neu,
cara rodona i blanc de peus.
No hay comentarios:
Publicar un comentario