Simplement estar aquí, present,
al costat de qui et necessita.
No és indispensable parlar,
ni fer alguna cosa especial.
L'important és comunicar a l'altre
que un està unit amb l'alegria,
o la tristesa,
que està vivint l'ésser estimat.
El que val és respectar sempre la comanda,
de manera verbal o silenciosa,
latent o manifest de companyia
o de solitud.
Acompanyar és intuir la manca de l'altre:
és cuidar, protegir, sense molestar o danyar.
És tasca d'amics, d'amors,
d'éssers que se sostenen
en la germanor dels afectes.
És un servei de lleialtat.
És un punt de contacte,
més a prop dels sentiments invisibles
que de la mera proximitat
física.
Es pot estar "a prop"d'algú.
També és possible estar units en la distància,
i propers al cor.
De vegades els sentiments es filtren
per les fronteres,
inventades pels mateixos protagonistes.
Acompanyar no és paret sinó pont,
unió d'ànimes.
Hi ha proximitats que aclaparen
i aïllen molt més
que la soledat mateixa.
"I què li dic"?, Va preguntar algú,
temorós de les seves pròpies emocions
davant el dolor d'un conegut ...
"No diguis res, absolutament res",
respón a la seva sensibilitat.
El que importa és ser-hi
en el moment just.
